Tornem-hi: la paciència com a teràpia en el TDAH
Per David Poblete, psicòleg col·legiat nº: 31254
Son moltes les veus que assenyalen una paradoxa sovint menystinguda però molt real en el diagnòstic del trastorn estrella dels últims anys: el TDAH. Marino Pérez, eminent psicòleg espanyol, ho resumeix així (i encara que sembli còmic no ho és gens): “Per què té TDAH? (el nen, la nena, etc.)”: “Perquè és mogut i li costa concentrar-se”. Molt bé… “i per què és mogut i li costa concentrar-se? Perquè té TDAH…”.
Això vol dir que no hi ha nens o nenes o joves o adults que són i som moguts i els i ens costa concentrar-nos? No, ni molt menys, els veiem cada dia a les aules. “Huckleberry Finn era un d’aquests nens”, diu Jorge Luis Tizón, qui fa uns quants anys va fer saltar totes les alarmes quan al programa “Singulars”, dirigit per en Jaume Barberà, va afirmar sense embuts que “el TDAH és una invenció farmacològica”. Bé, anem a pams. Aquests dos senyors que he esmentat aquí no són professionals de caire alternatiu o new age. El primer, catedràtic emèrit de psicologia de la prestigiosa Universitat d’Oviedo; el segon, un psiquiatre, psicòleg i neuròleg de referència.
Doncs, com encaixar aquesta visió crítica, aparentment dissident? I dic aparentment, perquè en els cercles de professionals així com en la literatura científica no ho és tant. Obrir el meló del diagnòstic en salut mental seria objecte de cent articles, però conformem-nos a dir que el TDAH no és com el colesterol. Per aquest últim disposem d’uns indicadors objectius que poden donar lloc a una terapèutica. La paradoxa del TDAH és que, tot i no disposar d’aquests indicadors, pot donar lloc a l’estigmatització, i a l’ús de fàrmacs que s’haurien de reservar per a casos puntuals i quan les teràpies psicològiques no han estat suficients per millorar la situació.
La psicologia de l’aprenentatge ens va ensenyar que quan ens enfrontem a alguna cosa que ens costa i insistim, la nostra resposta millora. Si el diagnòstic ens ajuda a posar més esforç i paciència, benvingut sigui! Ara, si ens porta a menystenir la perseverança imprescindible per a la vida, tants pels que són ‘moguts’ com pels que no ho són, cal pensar-hi amb calma. Seria com dir: “Per què no pot fer els deures? Perquè té TDAH”. “Per què dius que té TDAH? Perquè no pot fer els deures”.
Sempre hi ha hagut persones que necessiten més atenció, anar més a poc a poc o fer esquemes; en suma, més suport, i sovint amb el mateix potencial que d’altres persones per sortir-se’n a la universitat, a la feina i a la vida. Algunes d’elles, fins i tot genials. Però això implica defugir del simplisme neurobiològic (“tot això ve del cervell…”), un òrgan que és tot menys simple. Implica arremangar-se, asseure’s amb el nen o nena (amb la persona) i dir: “tornem-hi”. Tenim la sort de disposar de medicaments útils per a moltes coses, però fins i tot en el cas del colesterol, abans de la medicació, podríem mirar com millorar la dieta i fer més exercici? En la salut en general i especialment en la mental res és tan simple ni unicausal. Recuperem la paciència de la ‘farmaciola’? És una ‘píndola’ eficaç, natural i amb efectes secundaris desitjables.
